El blog

Per Sant Jordi, Punt i coma

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Salutacions a tothom,

Després d’unes setmanes molt intenses des d’aquell 31 de març en el que vam finalitzar el Verkami, tornem a posar-nos en contacte amb vosaltres per anunciar-vos més novetats.

En primer lloc, ja tenim tots els exemplars, en català i castellà, impresos. A la nostra web www.punticoma.info veureu que hem afegit una nova pestanya, la de botiga, per si no vau poder participar al Verkami i us interessa obtenir una còpia del llibre o regalar-li a algú, o recomanar-nos…

També volem aprofitar per comentar-vos una altra cosa que ens fa molta il·lusió. Els primers exemplars de Punt i coma pels mecenes ja estan enviats, i us arribaran ben aviat.  Encara queden alguns mecenes que no han respost al formulari per rebre el seu llibre, així afanyeu-vos a respondre i us l’enviarem el més aviat possible! El nostre objectiu és que entre aquesta i la setmana vinent tots pugueu tenir el llibre i les recompenses a les vostres mans!

D’altra banda, dues setmanes més tard, encara seguim emocionadíssims de la presentació del passat dia 8, on vam poder veure les cares i fer moltes abraçades als nostres amics i mecenes. Ens va agradar tant tenir-vos tant a prop que hem decidit aprofitar la oportunitat que des de llibreries i biblioteques ens estan donant per presentar-lo a altres llocs. Esperem que ens acompanyeu en totes aquestes aventures!

I, com no podia ser d’una altra manera, no ens podíem perdre la festa més bonica i especial: Sant Jordi. Aquest diumenge 23 d’abril, estarem signant llibres de 12h a 14h a la Rambla de Canaletes. Tots aquells que vulgueu venir-nos a fer una visita sereu benvinguts, i us repartirem abraçades i dedicatòries de llibres. Ens farà moltíssima il·lusió poder-vos veure i saludar-vos, i compartir amb vosaltres un dia tant i tant especial per nosaltres.

Moltes gràcies a tots per fer-ho possible,

I us desitgem un bon Sant Jordi!

Gràcies!

 

Bona nit, amics i companys!

Avui ha acabat l’aventura de 40 dies i 40 nits que vam iniciar el passat 19 de febrer. Com us vam dir, la tria del dia d’inici no havia estat casual: formava part de la història de la malaltia de la Mabel. Una data que sempre perduraria al seu ADN. Avui, 31 de març, finalitza l’aventura que ens ha permès fer realitat l’objectiu que ens havíem marcat, ple de dubtes, pors i molta il·lusió: poder finançar el nostre llibre “Punt i coma: lluitant contra la depressió”. A partir d’avui, aquesta data formarà part de les nostres vides, com cada un dels vostres noms.

Entre tots vosaltres heu aconseguit que el superem amb un èxit que ni esperàvem. Milers i milers de gràcies a cada un dels 131 mecenes per les 145 aportacions que ens han ajudat a fer possible aquest somni!

Estem immensament feliços, i estem en núvol. A falta d’alguna frase millor, us direm una cosa que ja sabeu: ens heu ajudat a fer realitat un somni.

I què farem, a partir d’ara?

Tenim dues coses per anunciar-vos, principalment.

La primera de totes és que els llibres en català ja són a impremta, i estan a punt de sortir del forn. Us farem saber el més aviat possible quin dia exacte els tindrem per a que puguem iniciar les signatures i els enviaments. D’aquí poc us arribarà un correu de Verkami amb un formulari per a que l’ompliu amb la vostra direcció de correu per fer-vos-el arribar, i també per triar si voleu còpia en català o en castellà del llibre físic.

I la segona, i no per això menys important, és que volem aprofitar el correu per convocar-vos a la presentació que farem del llibre. L’estem organitzant amb molta il·lusió i tenim moltes ganes de poder comptar amb vosaltres per agrair-vos tota l’estima i suport i per entregar-vos els vostres llibres i recompenses.

Us esperem el proper  dissabte 8 d’abril a les 12h a Inceptum Hub (C/ Rector Triadó, 31, Barcelona)

Una altra vegada, moltes, moltíssimes gràcies pel vostre suport!

Fede i Mabel

 

Verkami assolit!

 

Bon dia a tots i totes!

Ahir a la tarda el marcador del Verkami va passar de vermell a verd…

Sí, ho hem aconseguit! Hem arribat a l’objectiu del Verkami per poder tirar endavant el llibre!!!

Estem extremadament contents, molt molt i molt feliços. Volem donar les gràcies a les 127 persones que ens han ajudat a tirar-ho endavant, i també a tota la resta que ens ha donat suport per aconseguir-ho. Per tot el que ens heu demostrat, tot, mai tindrem prou paraules per agrair-vos-ho.

Què farem ara? Doncs enviarem el llibre a impremta tan aviat com puguem, i ens posarem a signar i dedicar-vos un a un els llibres que ens heu demanat. I amb tot el que vingui després, ja sabeu el lema del llibre…

La història no ha acabat. 

Ara que ja podem comptar amb tirar endavant el projecte no ens podem aturar. Aquest projecte seguirà viu, amb formes i maneres que encara ni hem pensat, però que sense vosaltres tampoc serien possibles.

Per començar, us volem avançar una notícia. El proper divendres 7 d’abril, aprofitant que la OMS ha dedicat aquest any el dia Mundial de la Salut a la depressió, farem una petita presentació del llibre. El lloc encara està per confirmar però ja us podem avançar que serà cap a la tarda i a Barcelona.

La nostra idea és tenir llavors ja algunes còpies impreses, o sigui que serà un bon moment per poder-vos entregar els vostres llibres i fer-vos tots els petons i totes les abraçades que us mereixeu!

Tant bon punt tinguem més notícies, us les farem arribar!

Moltes, moltes, moltíssimes gràcies a tots!!

 

Mabel i Fede

El capítol més necessari

 

Tots els lectors de Punt i coma coincideixen en dir que el capítol escrit pel Marc és el més necessari del llibre. I jo no puc estar més d’acord.

Pot semblar curiós que tot i escriure un llibre sobre la meva experiència en primera persona consideri que el més necessari sigui el capítol escrit per una altra persona sobre mi. Però és que en realitat el Marc no parla de mi: ell té una història pròpia sobre la malaltia, la de la seva pròpia experiència. I això, estimats meus, dóna per un llibre sencer.

Tots aquests mesos he estat reivindicant la importància d’escoltar als malalts de depressió ja que som persones incompreses , sovint jutjades i, sobretot, que necessitem molt recolzament del nostre voltant. Durant aquests mesos, el Marc m’ha fet aprendre que és igual d’important escoltar a les persones que pateixen la depressió al costat dels malalts. Conviure amb la depressió és tant dur com patir-la.

El Marc i jo fa gairebé tres anys que ens coneixem i dos que compartim pis. L’any passat érem persones inseparables, de les que ho fan tot junts. Quan un dels dos havia de presentar a l’altre fèiem servir moltes etiquetes: amic, company de pis, company de feina, de festa, de viatges… Efectivament, totes aquestes etiquetes eren certes. El Marc i jo compartíem gairebé totes les hores i espais plegats.

Malgrat tot, aquesta relació tant estreta i única que havíem construït en tant poc temps, es va anar desmuntant d’una manera ferotge la passada primavera. I jo en vaig ser la culpable. O en va ser la meva malaltia?

El Marc, als seus 28 anys, és una d’aquelles persones que es defineixen com a home de món. És obert, sociable i a la vegada reservat, com totes les persones tímides. Els seus ulls de color verd intens conviden a voler saber més. Quan el descobreixes, a poc a poc, t’adones que darrere d’aquests ulls d’anunci hi ha una persona amb un cor enorme.

Una de les primeres coses que vaig conèixer d’ell va ser el seu pragmatisme. Al Marc no li agrada perdre temps, sempre va per feina, i li molesta totes aquelles situacions que les viu com a improductives, que no li aporten res. Sempre ha fugit de les situacions desagradables, evitant les discussions i els mal rollos amb el seu entorn. Sovint diu que no vol cap planta perquè no sap cuidar-les i que gaudir de la tranquil·litat de casa sempre (o nostra) és sagrat. És per això que la meva malaltia va arribar a la seva vida com un infern que el va sacsejar, canviant la nostra relació i el nostre dia a dia per sempre.

El Marc no va decidir ajudar-me ni ser el meu principal suport durant els pitjors mesos de la meva vida. Simplement, s’ho va trobar. De la nit al dia, la vitalitat de la seva amiga havia desaparegut. De fet, qui va desaparèixer va ser la seva amiga, tota ella, donant pas a una persona apagada, trista i, fins i tot, estúpida. Ell va donar la seva ànima per mi i jo visc dia a dia pensant en com agrair-li.

És molt difícil imaginar l’infern per al que el vaig fer passar. Un dia em va confessar que cada dia quan sortia de la feina i tornava cap a casa tenia por d’obrir la porta i trobar-me morta, sense vida. Mai em va trobar morta, per sort, però cada dia quan em saludava a l’arribar, es trobava a una noia sense vida.  I jo, poc a poc, li vaig anar xuclant la seva, fins arribar al punt de sentir que ja no podia lluitar més per mi.

Mai li retreure que deixés d’apostar per mi. Mai. En canvi no deixaré d’estar-li agraïda per totes les hores de paciència que va gastar al meu costat. Per destruir els seu preuat pragmatisme, interrompre la seva estimada tranquil·litat i per convertir el seu dia a dia en una lluita constant per aconseguir que la seva amiga tornés a ser ella.

I ell no ho sap, o potser ara sí, però si mesos més tard d’haver acabat aquest infern puc escriure aquestes paraules i he pogut escriure aquest llibre és gràcies a ell. Per això penso que el seu capítol és el més necessari. Perquè, en part, tot el llibre és seu.

19 de febrer

Durant més de cinc mesos, aquest calendari tan original que em va regalar un amic invisible va romandre aturat al 19 de febrer. Ningú va gosar canviar-lo, malgrat que segurament no era gaire agradable de veure. Aquell 19 de febrer, el de ara fa un any, vaig arribar a l’oficina com cada matí, potser una mica més trista i nerviosa que normalment. Però, com cada matí, vaig canviar el cub amb el número del dia en el que estàvem i vaig encendre l’ordinador. Mai vaig arribar a apagar-lo.

Aquell dia, ara fa un any, vaig marxar de la feina en una ambulància. Tot l’estrès, angoixa i por que feia setmanes que acumulava es van fer evidents i el metge va decidir que no tornés a treballar-hi en un temps. Mai més vaig tornar a fer-ho.

Avui, dotze mesos més tard, he substituït l’estrès, l’angoixa i la por per alegria, esperança i il·lusió. Després de just un any lluitant per vèncer una dura malaltia, avui veu la llum un projecte que em fa sentir que de tot l’infern he pogut treure alguna cosa nova. Avui comença el Verkami que, si tot va bé, farà possible que un petit somni es faci realitat.

Han estat molts mesos d’escriure moltes lletres, d’esborrar, de tornar a començar. Han estat molts mesos on els records m’han jugat males passades i que les ganes d’engegar-ho tot han estat sempre presents. Però, sobretot, han estat molts mesos de conèixer-me a mi mateixa, de mimar-me, d’intentar reflexionar molt sobre tot el que he viscut i animar-me, més encara, a seguir lluitant.

De tot, em quedo amb tota la gent que ens ha donat suport, ens ha animat, ens ha llegit. Amb tota la gent que ens ha seguit des del primer dia i als que s’han sumat durant aquest procés. Tots, cada un de vosaltres, sou el més important d’aquest projecte.

Avui, 19 de febrer, em sento més acompanyada que mai. Moltes gràcies!

Comencem!

 

Què és la depressió?

Un dels nostres objectius a l’hora de fer el llibre és explicar una història sobre una depressió. Un dels problemes principals que es va trobar la Mabel quan va acceptar que patia aquesta malaltia és que “depressió” és una paraula d’ús comú, i que pràcticament tots podem pensar o imaginar-nos de què es tracta. Sovint, es fa servir l’expressió “Estar depre” d’una manera molt lleugera per referir-nos a la tristesa que patim per qüestions puntuals.

El llenguatge ens fa pensar en la depressió com un enfonsament, un soc, una davallada puntual de l’ànim que podem atribuir a unes circumstàncies concretes. I, precisament, un dels nostres propòsits és poder fer entendre que no és tan senzill, que la depressió no és altra cosa que una malaltia.

És cert que les malalties mentals són difícils d’entendre perquè, a priori, no tenen uns símptomes físics evidents en els malalts. Per tant, la paraula “depressió” costa d’associar a una malaltia, o veure’n la diferència amb situacions més quotidianes del dia a dia.

Per a poder entendre millor la depressió, hem volgut mostrar algunes de les idees que es van transmeten al llarg de “Punt i coma”.

 

La tristesa no és depressió

El més difícil és fer distingir entre aquestes dues idees. La tristesa és part intrínseca de la depressió, però no és la única cosa que implica. La diferència més gran és que, patint depressió, no aconsegueixes trobar el motiu ni origen de la tristesa i sembla que no hi ha inici ni final. La tristesa crònica i irracional és un dels trets bàsics de la depressió.

Això fa que l’entorn d’una persona malalta no tingui eines per ajudar a tractar-la. Frases de l’estil “surt, distreu-te i passarà” poden fer més mal que servei. La realitat és que la depressió no és una “mala època” que el temps la curi, i suggerir que pot ser així pot donar a qui la pateix un missatge poc comprensiu.

 

No només afecta a la ment

Si deixar de pensar que la depressió és una simple “època de tristesa” encara és més complicat fer entendre que aquesta, a banda de ser una malaltia mental, també pot suposar greus símptomes físics.  Això, a la vegada, fa que es consideri que aquests símptomes físics són els realment importants i no l’estat emocional que hi ha al darrera.

Quan una persona pateix depressió les dolences físiques que pateix se li agreugen. Els més significatius són agitació, indigestió, nàusees, mal de caps així com fatigues musculars i de les articulacions. El conjunt d’aquests símptomes físics i mentals afecten a la quotidianitat de les persones malaltes, impossibilitant-les, en molts casos, de les seves tasques habituals.

 

La depressió no és una malaltia lineal

Per veure gràficament el procés de patir una depressió hem de dibuixar una ona. Amb pujades, baixades i cicles. Des de fora, és el més difícil de comprendre. Una persona amb depressió pot estar molt malament i, de cop, poder passar una estona tranquil·la, alegre i fins i tot rient. I, de la mateixa manera, pot tornar a patir un canvi i estar encara pitjor que abans.

Una depressió és anar sobrevivint. Mai sabràs quan estaràs bé i quan malament, i en un mateix dia pots tenir moments de tot. Fins i tot en una mateixa estona. O en una mateixa hora. I el més important de comprendre és que no hi ha detonants o botons que causin aquests canvis.

Una persona amb depressió pot fer-se una foto rient un vespre, i aquella mateixa nit voler quedar-se tancada a casa sense veure’s capaç de moure ni fer res.

 

Deixar de ser un/a mateix/a

La gestió de les emocions es torna molt complexa patint la depressió. Coses que abans feien gaudir es tornen grises. Hi ha moments que les emocions de tristor i irritabilitat s’accentuen molt, i tot es fa més difícil de gestionar. I també a la vegada, potser es fan molt més apàtiques.

Has d’aprendre a conviure amb aquests canvis. I la gent del teu entorn també. Ser-ne conscient és el pas més difícil. En els moments més difícils, frases i  bromes que abans eren part del dia a dia es poden convertir en armes que facin mal a tothom. Les bromes poden deixar de fer gràcia. I, com dèiem abans, hi ha moments en que tot això marxa i tot és com abans.

 

No hi ha “malalts tipus” ni una solució comuna

Al contrari del que pensa l’imaginari col·lectiu, qualsevol persona pot patir depressió. No és una malaltia que afecti a persones dèbils, ni a un gènere ni edat concreta. Així mateix, tampoc hi ha una manera comuna de patir la malaltia. Cada persona la viu i la sent com una experiència única, i així acaba sent.

Hi ha gent que necessita compartir-ho i persones que ho volen passar en solitari. N’hi ha que necessiten una rutina, moure’s i atrapar-se en una dinàmica de vida que els faci sortir-ne per pròpia inèrcia. I hi ha gent que necessita tancar-se, passar-ho, i anar trobant l’energia a poc a poc per passar la malaltia.

És important que les persones que pateixen depressió puguin tenir espais per estar en contacte entre elles, generar empatia i sentir-se acompanyades. Tot i això, el que funcioni per a una, pot funcionar o no fer-ho per a la resta.

 

La depressió és una malaltia que requereix un procés de coneixement i adaptació per enfrontar-s’hi. Sentir-se acompanyat i poder trobar algú amb qui compartir-ho i passar-ho és molt útil, i també un dels nostres objectius amb aquest projecte.

Esperem que us serveixi d’ajuda!

 

Tenim novetats!

Diuen que quan estàs ocupat el temps passa més ràpid del normal. Per a nosaltres, que hem viscut els mesos més intensos de la nostra vida creant aquest llibre, podem afirmar què és cert: sense adonar-nos-en  tenim el mes de febrer ben encarat.

Avui, nou de febrer, us escrivim per comunicar que el llibre està acabat i que tenim moltes novetats que ens fan molt feliços.

Continue reading “Tenim novetats!”