El capítol més necessari

 

Tots els lectors de Punt i coma coincideixen en dir que el capítol escrit pel Marc és el més necessari del llibre. I jo no puc estar més d’acord.

Pot semblar curiós que tot i escriure un llibre sobre la meva experiència en primera persona consideri que el més necessari sigui el capítol escrit per una altra persona sobre mi. Però és que en realitat el Marc no parla de mi: ell té una història pròpia sobre la malaltia, la de la seva pròpia experiència. I això, estimats meus, dóna per un llibre sencer.

Tots aquests mesos he estat reivindicant la importància d’escoltar als malalts de depressió ja que som persones incompreses , sovint jutjades i, sobretot, que necessitem molt recolzament del nostre voltant. Durant aquests mesos, el Marc m’ha fet aprendre que és igual d’important escoltar a les persones que pateixen la depressió al costat dels malalts. Conviure amb la depressió és tant dur com patir-la.

El Marc i jo fa gairebé tres anys que ens coneixem i dos que compartim pis. L’any passat érem persones inseparables, de les que ho fan tot junts. Quan un dels dos havia de presentar a l’altre fèiem servir moltes etiquetes: amic, company de pis, company de feina, de festa, de viatges… Efectivament, totes aquestes etiquetes eren certes. El Marc i jo compartíem gairebé totes les hores i espais plegats.

Malgrat tot, aquesta relació tant estreta i única que havíem construït en tant poc temps, es va anar desmuntant d’una manera ferotge la passada primavera. I jo en vaig ser la culpable. O en va ser la meva malaltia?

El Marc, als seus 28 anys, és una d’aquelles persones que es defineixen com a home de món. És obert, sociable i a la vegada reservat, com totes les persones tímides. Els seus ulls de color verd intens conviden a voler saber més. Quan el descobreixes, a poc a poc, t’adones que darrere d’aquests ulls d’anunci hi ha una persona amb un cor enorme.

Una de les primeres coses que vaig conèixer d’ell va ser el seu pragmatisme. Al Marc no li agrada perdre temps, sempre va per feina, i li molesta totes aquelles situacions que les viu com a improductives, que no li aporten res. Sempre ha fugit de les situacions desagradables, evitant les discussions i els mal rollos amb el seu entorn. Sovint diu que no vol cap planta perquè no sap cuidar-les i que gaudir de la tranquil·litat de casa sempre (o nostra) és sagrat. És per això que la meva malaltia va arribar a la seva vida com un infern que el va sacsejar, canviant la nostra relació i el nostre dia a dia per sempre.

El Marc no va decidir ajudar-me ni ser el meu principal suport durant els pitjors mesos de la meva vida. Simplement, s’ho va trobar. De la nit al dia, la vitalitat de la seva amiga havia desaparegut. De fet, qui va desaparèixer va ser la seva amiga, tota ella, donant pas a una persona apagada, trista i, fins i tot, estúpida. Ell va donar la seva ànima per mi i jo visc dia a dia pensant en com agrair-li.

És molt difícil imaginar l’infern per al que el vaig fer passar. Un dia em va confessar que cada dia quan sortia de la feina i tornava cap a casa tenia por d’obrir la porta i trobar-me morta, sense vida. Mai em va trobar morta, per sort, però cada dia quan em saludava a l’arribar, es trobava a una noia sense vida.  I jo, poc a poc, li vaig anar xuclant la seva, fins arribar al punt de sentir que ja no podia lluitar més per mi.

Mai li retreure que deixés d’apostar per mi. Mai. En canvi no deixaré d’estar-li agraïda per totes les hores de paciència que va gastar al meu costat. Per destruir els seu preuat pragmatisme, interrompre la seva estimada tranquil·litat i per convertir el seu dia a dia en una lluita constant per aconseguir que la seva amiga tornés a ser ella.

I ell no ho sap, o potser ara sí, però si mesos més tard d’haver acabat aquest infern puc escriure aquestes paraules i he pogut escriure aquest llibre és gràcies a ell. Per això penso que el seu capítol és el més necessari. Perquè, en part, tot el llibre és seu.

Digues alguna cosa:

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*